Un deixeble que cercava la saviesa va preguntar al Mestre què havia de
fer per trobar-la. El Mestre li va dir: “Intenta fer el següent: tanca
els ulls i imagina’t a tu mateix i a tot ésser vivent caient per un
precipici. I mira de comprendre que cada cop que intentes agafar-te a
alguna cosa per frenar la teva caiguda, allò també cau amb tu.”
Des
de que vaig arribar aquí, no deixa d’impressionar-me la manera com els
refugiats i desplaçats són capaços d’oferir-se bondat i ànims enmig d’un
entorn que sovint convida a la deseperança. La seva vida està
amenaçada. I davant d’això, prefereixen obrir-se a la bondat i tendresa a
tancar-se en la seva dissort.
Què és el que fa que, davant de
l’amenaça de la pròpia vida, vulguem oferir el millor als altres,
vulguem evitar el seu patiment i desitgem compartir amb ells el plaer de
les coses senzilles de la vida?
El gest d’aquestes persones s’obre
pas com un feix de llum en la fosca. I així ho expressen cada Nadal:
decorant amb colors plens de vida el lloc on viuen.
Per ells i per nosaltres, l’esperança és decidir viure el temps que ens queda estimant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada