GRACE AKON,

LA NENA QUE VA VOLER ESTUDIAR

XAVIER ALDEKOA MINGKAMAN. SUDAN DEL SUD

(De la Vanguardia, 31 agost 2015)

Grace Akon, la nostra petit heroïna

Grace Akon ja feia una estona que tremolava de por quan un cop sec amb la culata d’una pistola la va fer caure. Encara atordida, va pensar que amb 16 anys era massa jove per morir. Un home armat amb una AK47 se li va acostar i li va advertir que l’hi preguntaria per última vegada: volia tots els diners que portés.

Que la Grace insistís que no tenia res malgrat que amagava cent dòlars entre la roba és possiblement la màxima demostració de les ganes d’aprendre.

La Grace va arriscar la vida perquè aquests diners eren la seva última opció per tornar a estudiar. Aquesta és la història de com la nena més llesta del Sudan del Sud va travessar un país en guerra, va esquivar matances i l’assalt d’uns bandits perquè un bon dia un metge jubilat de Barcelona va decidir donar-li una oportunitat.

Vaig conèixer la Grace l’estiu de l’any 2013 a Mingkaman. En aquell assentament de desplaçats al costat del Nil Blanc, al centre del país, més de 9.000 persones es refugiaven en cabanyes de branques després de fugir dels combats a Bor, una ciutat uns cinquanta quilòmetres més al nord.

Prima i alta, la Grace em va preguntar amb una veu aflautada si la podia ajudar. Ja no va parar de preguntar. En el reportatge “ En depèn el futur ”, publicat poc després a La Vanguardia, vaig escriure això sobre ella: “ Ho confesso abans que continueu llegint: sé que no trobaré una nena tan brillant, tan desperta i amb tantes ganes d’estudiar com la Grace.(...) Li vaig preguntar quin era el principal problema al campament. A la vora del riu, s’aixecaven centenars de botigues, no hi havia electricitat, ni aigua potable i la dependència de l’ajuda humanitària era total. Però la Grace no s’ho va pensar: “ El principal problema ? Que no hi ha escola; vuit mesos ja ”, va dir.

Amb prou feines era una adolescent, però, potser perquè havia vist coses que ja no podria oblidar, anhelava aprendre en pau.

Volia estudiar Medicina”.

GENEROSITAT 

Després de llegir a ‘ La Vanguardia’ 

sobre la Grace, un metge català 

li va voler pagar els estudis.

Pocs dies després, ja de tornada a Barcelona, em va sonar el mòbil. Un metge jubilat, que no va dir com es deia, havia llegit la història al diari i s’oferia a pagar els estudis de la Grace. Vaig trigar tres setmanes a localitzar-la perquè, com que no hi havia electricitat a l’assentament, la Grace només podia carregar el telèfon quan els cooperants d’una oenagé visitaven la zona. Quan per fi la vaig trobar, amb prou feines vaig poder anunciar-li la notícia i la conversa es va tallar.

Aleshores jo no ho sabia, però amb allò n’hi va haver prou, perquè de vegades amb una promesa de futur n’hi ha prou quan no es té res més.

La Grace recorda bé aquella trucada. “ Va ser una felicitat que va arribar del no-res. Ho havíem perdut tot, em sentia malalta, pensava que la meva vida s’havia acabat i de sobte... ah!, la vida és una sorpresa!”, explica.

No tenia cap manera de tornar a contactar amb mi, o sigui que la Grace va apostar a tot o res: com que les escoles del país estaven tancades, va decidir que alimentant-se de galetes i cacauets, per arribar a la frontera de Kènia.

Els combats cosien tot el trajecte i el viatge era tan perillós – uns rebels van massacrar tots els passatgers d’un autobús a la mateixa ruta per on ella havia de passar l’endemà – que alguns companys de viatge van decidir no continuar.

La Grace no ho va dubtar. “ Havia d’aconseguir-ho, tornar no era una opció ”, diu. Quan per fi va creuar la frontera, sense diners ni possibilitat de demanar ajuda, va haver de córrer per la seva vida durant tres dies. “ Una nit em van despertar els crits.

Vénen els nuer, vénen els nuer! Ens venien a buscar amb matxets i pals. Estava molt cansada, però vaig córrer tant com vaig poder, pensava que el cor m’explotaria.

Van matar molta gent ”, explica.

   VIATGE PERILLÓS
Durant les tres setmanes
de ruta cap a Kènia
es va escapar de matances i assalts

Gairebé un mes després de la breu conversa per telèfon amb aquest periodista, la Grace va arribar al seu objectiu: Bungoma, una ciutat a l’est de Kènia.

Completament aliè a la seva odissea, pensant-se que encara estava incomunicada al camp de desplaçats del Sudan de Sud, pendent d’una promesa, el 24 de novembre a les 12.45 del migdia vaig veure com s’obria una finestra de conversa del meu compte de Facebook.

—“ Hola, Xavi, sóc la Grace.

Com estàs ? Truca’m. Sóc a arribaria com pogués a la veïna Kènia per trobar-ne una. Abans de pujar-la a la llanxa amb què va començar una odissea pròpia d’herois hel · lens i no d’una nena adolescent, el seu pare va resar mil vegades per ella, li va regalar una llibreta verda amb consells escrits a mà i li va col · locar tots els estalvis de la família a la motxilla: 130 euros. “ Ens vam abraçar i vam plorar molt, però alhora érem feliços. Ho havia d’ aconseguir per la meva família ”, diu.

Aquell dia, la Grace va encetar un viatge de tres setmanes i més de 3.000 quilòmetres, dormint en autobusos o al carrer i Kènia. He vingut perquè aquí hi ha escoles ”, va escriure.

                                                                                           

Vuit mesos després de començar l’escola, la Grace somriu quan li dic que s’ha engreixat.

Troba a faltar els seus pares i els seus quatre germans – Mabior, Anna, Amose i Malith–. “ Tant de bo ells també poguessin estudiar ”, diu amb desig. Encara li costa parlar amb la llengua suahili, nova per a ella, i ha fet un munt d’amics, explica. I també porta una sorpresa:

– Tinc els resultats dels exàmens – diu –, i saps què ? Sóc la 9a estudiant amb més bones notes de cent alumnes!