CINQUENA SETMANA DE QUARESMA

ESPERANÇA   Un deixeble que cercava la saviesa va preguntar al Mestre què havia de fer per trobar-la. El Mestre li va dir: “Intenta fer el següent: tanca els ulls i imagina’t a tu mateix i a tot ésser vivent caient per un precipici. I mira de comprendre que cada cop que intentes agafar-te a alguna cosa per frenar la teva caiguda, allò també cau amb tu.” Des de que vaig arribar aquí, no deixa d’impressionar-me la manera com els refugiats i desplaçats són capaços d’oferir-se bondat i ànims enmig d’un entorn que sovint convida a la deseperança. La seva vida està amenaçada. I davant d’això, prefereixen obrir-se a la bondat i tendresa a tancar-se en la seva dissort. Què és el que fa que, davant de l’amenaça de la pròpia vida, vulguem oferir el millor als altres, vulguem evitar el seu patiment i desitgem compartir amb ells el plaer de les coses senzilles de la vida? El gest d’aquestes persones s’obre pas com un feix de llum en la fosca. I així ho expressen cada Nadal: decorant amb colors plens de vida el lloc on viuen. Per ells i per nosaltres, l’esperança és decidir viure el temps que ens queda estimant. .

QUARTA SETMANA DE QUARESMA

INCERTESA   “No sabem del cert què passa. Fa dies que sentim trets. A vegades trenquen la pau que es respira al vespre. Altres cops es fan sentir pel matí quan anem a vendre l’okra al mercat. Les bombes que abans llençaven a l’altra banda de la frontera, ara esclaten en els nostres camps. Persones carregades d’armes venen a parlar amb els nostres caps. Diuen que ens hem de marxar, que la nostra terra no és segura. Sheiks i Umdes cada dia estan més preocupats. Rondinen en cercles com el vol dels voltors. No troben una sortida. I és que no hi ha sortida més enllà del nostre poblat. On volen que hi anem? Falten tantes llunes perquè arribin les primeres pluges...! Avui els soldats han tornat al poblat. La seva expressió és diferent. No es volen seure a parlar amb els nostres caps com han fet altres vegades. Estan impacients i ens aixequen la veu. Ens ordenen marxar. Diuen que els rebels ja venen, que ens donem pressa, que no tenim temps d’agafar res i que ens amaguem. Amagar-nos? Però on? I fins quan!?”

TERCERA SETMANA DE QUARESMA

                                                        PREGÀRIA

Com una esperança que sobreviu a tota adversitat i  és font de consol i alegria.   Com l’esguard serè de qui somriu i estima.   Com un senzill cant de plany i vida.  Com l’arbre tendre que els embats dobleguen i  mai   el trenquen.   Com el foc de casa que a tothom escalfa.   Com una carícia que perdona i reconcilia.   La seva fe és com els ulls dels infants, tan oberts a la vida.   És el lloc on Jesús fa estada, la terra des d’on ens crida.

SEGONA SETMANA DE QUARESMA

Entrar en un camp de refugiats és com endinsar-se en un cor ferit. De seguida notes una barreja entranyable de força i tendresa on la vida batega amb dolor i passió –i curiosament,  amb una especial alegria. Vols saber el secret d’aquesta alegria? Sabem que alguna cosa canvia dins nostre quan expressem la nostra compassió per l’altre i decidim ajudar-lo. Ens sentim bé perquè ajudar a qui ens necessita ens humanitza. Ser solidaris ens agermana, i no és el mateix fer el camí de la vida sol que unit amb d’altres. Però en un camp de refugiats la solidaritat té un matís especial, perquè molt sovint, qui té cura de qui pateix, és una altra víctima. Per això trobem tan sovint, tot i el patiment, tanta comunió i alegria.

PRIMERA SETMANA DE QUARESMA

VIOLÈNCIA   Fa unes setmanes els rebels van atacar una regió, Jamam, a uns 40km del poble on vivim. Des d’aleshores, centenars de desplaçats arriben cada dia a tocar de casa nostra. Porten dies caminant, havent passat les nits  al ras, mig deshidratats i menjant el poc que troben. El que expliquen és previsible i horrorós: com els rebels han mort persones estimades, com s’han endut algunes noies joves amb ells, com han estat buscant els cossos de persones que després de l’atac no han tornat a veure... Aquests són alguns dels rostres entre el milió i mig de persones desplaçades que sobreviuen en condicions deplorables lluny de casa seva. Germans nostres, la majoria d’ells infants i dones que, com Jesús (Mt 2, 13-15), hauran de cercar una nova terra que els aculli.